Gowex i quan tot es tambaleja

gowex

Avui he sabut que Gowex era un frau. Avui he sabut que la meva principal inversió era un frau i els comptes dels seus darrers quatre anys eren falsejats. Avui és el moment més dur de la meva vida com a inversor. Mai havia perdut el 100% d’una inversió i menys amb una posició tant important. Avui he sabut que gran part de la meva cartera tenia ciments de fang. Avui s’ha fet oficial que amb una setmana he perdut el 65% de la meva cartera d’inversió degut al frau de Gowex.

Vaig saber esquivar la fallida de Pescanova, la de Bodaclick i la de Zinkia. Vaig saber detectar moments de pànic i fer bones compres, a bons preus i de bones empreses. Fa 20 anys que opero a borsa, sóc fan del value investing i fa cinc anys seguits que assisteixo a les conferències de Bestinver com si de la mateixa final de la champions league es tractés. Però no he sabut veure que la meva principal inversió era un frau.

Crec que he estat diligent amb  totes les inversions que he fet i Gowex no n’és l’excepció. Vaig comprar les accions fa dos anys i mig quan ningú parlava de l’empresa, vaig analitzar tots els comptes, auditories i fets rellevants el mateix dia que es publicaven, vaig provar el servei que oferia a Girona ciutat, vaig valorar l’empresa en repetides ocasions, vaig estar atent a l’entorn i, tot i això, m’han cardat.

Tothom es pensa que és complicat comprar bé, i realment ho és. Però encara més complicat és saber el moment en que has de vendre. La clau per tancar una bona inversió és saber vendre.

Em resultaria molt senzill culpar a Jenaro García (president de Gowex), a Gowex, al MAB, a Bolsas y Mercados, a la CNMV, a Espanya i la impunitat dels grans corruptes que hi ha. Inclús a en Juanst, que és gràcies a qui vaig descobrir Gowex.  Però si ho faig així, mai apendré res. És cert que si m’enganyen ben poc puc fer-hi. Però la responsabilitat final, última i exclusiva és meva com a inversor. És dur acceptar-ho, però és així. L’únic responsable d’un mateix és un mateix.

Em pregunto què he fet malament? Què haig d’apendre amb això? Personalment crec que he fet dos errors importants:

El primer és no haver sabut detectar l’eufòria, tan de l’entorn com dins meu. Quan una acció (o el valor de qualsevol actiu, incloent l’immobiliari) puja en vertical i tothom diu que és ‘the next big thing’ mal senyal… Cuando el sabio no aprueba malo, cuando el necio aplaude peor. Quan això passa és el moment de vendre. El meu error va ser pensar en sortir el mes de març i no fer-ho!

El segon i encara més gran és no mantenir la diversificació dels actius. Vaig mantenir la diversificació en el moment d’invertir. Mai inverteixo més d’un 10% en un mateix actiu, en el cas de Gowex i, com que veia el valor molt clar, vaig invertir-hi un 15%. Però en aquest sentit sempre he estat estricte. El problema ha estat que a mesura que es va anar revaloritzant no vaig mantenir aquesta proporció i vaig permetre que pesés massa dins la meva cartera. Més d’un 30% en un sol actiu és exagerat. I aquí vull fer especial menció amb les inversions immobiliaries, en que molta gent inverteix gairebé 100% dels seus actius en elles.

És una lliçó molt dura tan econòmicament com emocional. A nivell emocional podré superar-ho: tinc salut i espero una filla i això és el més important. A nivell econòmic, tornar al punt on estava fa una setmana em portarà molt de temps, probablement, i tant de bo m’equivoqui anys i potser més d’una dècada.

Espero haver après bé aquesta lliçó, només el temps dirà si així ha estat. Com acostumo a dir, els diners són efímers. Com diu el meu pare: “Mai cal riure de ric ni plorar de pobre”.

Anuncis

Visió sobre l’economia espanyola

iStock_000000191794MediumEl vaig escriure a finals de Setembre de 2012, però compte perquè segueix essent totalment vàlid tot i aquesta aparent  normalitat en la que hem entrat a base de “morfina” (llegeixis, bancs centrals imprimint calers ad-infinitum). Ah!, envia’l a qui vulguis, potser li faràs un bon favor…

Com a economista, gestor i amant de l’empresa, sovint hi ha persones que em demanen la meva opinió sobre la situació econòmica actual d’Espanya. I jo, des del mes de maig, els sóc molt clar: “Ara ja no té solució”.

Fins el mes d’Abril encara ens quedava alguna opció, tot i que poques, de salvar l’economia del país, però actualment ja no és possible. La decisió de pujar els impostos crec que va ser l’element clau, l’estocada final, en que quedava clar que uns pocs farien el que fos per robar la riquesa a tot un país. Continua llegint